15 de febrer, Lupercalia

Diu Ovidi: “La tercera aurora després dels Idus contempla els nus lupercs, i se celebren els misteris de Faunus bicorn.”

Les Lupercàlia eren una famosa festivitat celebrada el 15 de febrer en honor a Lupercus, una divinitat protectora del bestiar contra el llop (lupus), a la qual amb posterioritat se li va afegir Faunus, un antic déu campestre encarregat de protegir els camps de conreu i de proporcionar-los fecunditat. Faunus va ser assimilat al déu Pan quan es va hel·lenitzar la religió llatina, hibridant-se així el llop i la cabra.

Segons Varró, la celebració de les Lupercàlia tenia com a objectiu purificar al poble. No oblidem que el mot “febrer” prové de februaium, purificació, i que aquest mes es dedicava a realitzar rituals purificatoris en el món romà.

L’organització de les Lupercàlia la realitzava el col·legi dels lupercs. Sembla ser que en els primers temps aquest col·legi estava format per pastors, tot i que més tard només van poder formar-ne part els nobles. Aquest col·legi estava dividit en dos grups, els quinctiales i els fabiani. L’any 44 a.C. Cèsar va crear una tercera secció, els luperci iuliani, el primer representant dels quals va ser Marc Antoni; sembla ser que en aquesta època les Lupercàlia ja havien degenerat tant que l’estat va retirar la seva subvenció fins que més tard van arribar a ser prohibides.

Segons Suetoni, August va renovar la festa i la va revitalitzar per tractar-se d’un ritus que procurava fecunditat. Sabut és que la política d’aquest emperador es va preocupar per la repoblació de l’imperi i per aquest motiu es van promulgar lleis que perseguien i castigaven el celibat. No obstant això, August va prohibir córrer darrera els lupercs als joves per salvaguardar la seva honestedat.

De la celebració sabem que les cerimònies s’iniciaven el 15 de febrer a la gruta del Lupercal, al turó del Palatí. De com es celebrava el ritual n’escriuen autors clàssics com Plutarc, Virgili, Dionís d’Halicarnàs o Ovidi.

Virgili esmenta el mavortis antrum, el sacrifici d’un animal, cabra o gos indistintament, que es realitzava a l’entrada del Lupercal. El ritual estava dirigit pel flamen dialis, que només presidia ja que li estava completament vedat tocar cap d’aquests dos animals. Al costat del flamen assistien també les vestals; d’elles ens explica Ovidi que s’encarregaven de la preparació de la mola salsa, un salaó sagrada a la qual Ovidi anomena februa. Dionís d’Halicarnàs afirma que aquestes ofrenes anaven acompanyades de cants en honor al déu Faunus-Pan.

Conclòs aquest sacrifici es presentaven davant l’altar dos joves lupercs als quals el sacerdot tacava els fronts amb la sang de l’animal sacrificat, moment en què els ungits havien de riure. Probablement caldria associar aquest riure amb un ritual de caràcter aprotropaic. A continuació, els sacerdots lupercs tallaven la pell de l’animal sacrificat per confeccionar fuets, les februa.

Els lupercs anaven mig despullats; la iconografia els mostra amb tapalls, de vegades de pell de cabra. Les fonts citen que es pintaven la cara amb la sang de l’animal sacrificat i portaven al cap corones d’herba.
Aquesta primera part del ritual realitzada a la cova Lupercal es traslladava després a l’esfera pública i així començava una segona part, consistent en la realització per part dels lupercs d’una cursa propiciatòria al voltant del Palatí. Aquesta cursa estava vinculada a la fecunditat, ja que amb les corretges de pell dels sacerdots lupercs colpejaven a les dones que trobaven en el seu camí. Elles oferien les seves esquenes i les seves mans per rebre les fuetades, que se suposava que havien de tornar-les fèrtils:

“Què esperes llevadora? No seràs mare tu gràcies a poderoses herbes ni a màgics encanteris. Rep els flagells de la destra fecunda, i aviat el teu sogre tindrà el desitjat nom d’avi.”

Els homes joves anaven a cercar els lupercs per netejar-los la sang de la cara amb una llana xopa de llet a la qual Ovidi anomena februs casta.

La cerimònia finalitzava amb un banquet amb la carn de la víctima.